La història l’escriuen i la viuen les persones. Tots i totes tenim històries familiars, algunes les sabem perquè ens les han explicat, d’altres les desconeixem, i també en descobrim de noves si apliquem la investigació històrica a la nostra família. Tot i així, si no hi ha fonts històriques escrites, si solament són de transmissió oral, quan la història no es transmet de primera mà (qui ho viu en primera persona) sempre acaba sent una font secundària (hi pot haver una interpretació), i per tant s’ha de contrastar amb altres fonts, millor si poden ser fonts escrites o arqueològiques. En història contemporània també tenim les fonts audiovisuals, sobretot la fotografia i les imatges en diferents formats.
Avui, amb aquesta entrada al blog, volem fer un exercici d’història familiar contemporània. Som moltes les famílies, per no dir totes, les que varen viure la Guerra Civil a Catalunya i en van patir les conseqüències. El conflicte bèl·lic va afectar de tal manera que encara avui en dia néts i besnéts poden recordar com un seu familiar va morir al front, en un bombardeig o es va haver d’exiliar, entre d’altres repressions d’una llarga dictadura.
Durant molts anys, massa, moltes famílies no van saber on plorar els seus morts i moltes vídues i fills s’han mort sense poder-se acomiadar del seu espòs, del seu pare. L’any 2005 es va inaugurar a la Fatarella (Terra Alta) el Memorial de les Camposines, on vàrem tenir l’oportunitat de poder-hi assistir, perquè en la primera museïtzació hi havia un dels nostres avis. Ara el seu nom està acompanyat de centenars més que les seves famílies també han volgut homenatjar i recordar-los.
Però avui no ens volem centrar en els morts del front, sinó fer un petit homenatge i record a les morts indirectes de la rereguarda i la retirada, els que podríem dir que van ser morts col·laterals dels conflicte. El 31 de gener de 1939, avui fa 81 anys, hi va haver un bombardeig a Sils (la Selva, Girona) per part de l’aviació franquista. Els objectius del bombardeig ningú els sap del cert, l’única certesa és que les bombes van matar set persones, una de les quals la meva besàvia, Carme Adroguer Güell (de Can Cuca, a la plaça de l’Estació de Sils). M’ho va explicar la meva àvia paterna, la seva jove, com una història més d’una guerra tràgica que -com a tanta altra gent- la va marcar per tota la vida. Sembla que les sirenes d’alarma van sonar tard i que la besàvia no va tenir temps d’arribar al refugi que hi havia als afores del poble.
La Carme Adroguer tenia 51 anys. No va poder veure créixer el seu nét de 4 anys (el meu pare) ni va poder conèixer la seva néta, nascuda al cap d’un any. Tampoc va arribar mai a saber que un dels seus fills, en Francesc, desapareixeria per sempre enmig d’un front bèl·lic que es desfeia en la seva catastròfica retirada.
Dos dies més tard, el 2 de febrer de 1939, els nacionals entraven triomfants a Sils. Es van acabar les corrues de gent derrotada marxant cap a l’exili seguint el traç de la via del tren i van començar els saquejos de les llars per part dels soldats vencedors. Faltaven encara uns quants dies perquè d’amagat, quasi com un proscrit, l’avi Joan arribés per fi a casa donant a l’àvia, amb el regal de la supervivència al front, l’única alegria d’aquells temps tan foscos.
Tot això ho explicava l’àvia. Ella ho havia viscut i patit de primera mà i ella ens ho explicava. Història oral d’uns fets que, com deia una i una altra vegada, no s’han de repetir mai més. Aquest és el nostre deure i, alhora, el senzill homenatge a aquestes persones que, avui fa 81 anys, van viure un episodi més d’un infern que no s’hauria d’haver produït mai.
Joan Llinàs i Emma Llach
Atri Cultura i Patrimoni SLU
31 de gener de 2020
